ELS MISTERIOSOS BLOCS AMB LA PARAULA “TJIPETIR” QUE APAREIXEN A LES COSTES ATLÀNTIQUES EUROPEES

Foto, Facebook, “Tjipetir Mistery”

Des de fa unes dècades, apareixen a diferents indrets de la costa atlàntica europea uns misteriosos blocs d’un material semblant al cautxú amb la paraula gravada “TJIPETIR”, fenomen que ha encuriosit a moltes persones i que ha portat de corcoll a d’altres.

Existeixen constàncies d’innumerables troballes a les costes del Regne Unit, Espanya, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Alemanya, Suècia i Noruega.

Foto, Facebook, “Tjipetir Mistery”.

Aquests misteriosos blocs que escup el fons del mar han generat diferents teories al respecte; i una es va estendre ràpidament i de forma viral, la qual afirmava que la procedència dels mateixos era provinent del Titànic, però està documentat que no duia com una de les càrregues transportades aquest tipus de blocs i perquè la distribució de les troballes d’aquests en les costes britàniques i europees, no s’ajusten als patrons de deriva marina.

Foto, Diari Le Figaro

Ara la BBC, el servei públic de ràdio, televisió i internet del Regne Unit, assegura que la escriptora britànica Tracy Williams, ha resolt l’enigma:

“Quan vaig descobrir els blocs Tjipetir estava convençuda que darrere hi havia una extraordinària història”, (T. Williams a Facebook).

Foto, Facebook, “Tjipetir Mistery”

La història d’aquesta investigació segons la interessada, comença a l’estiu de 2012, mentre passejava amb el seu gos per la platja de Cornwall, a la població de Newquay (Cornualles, Anglaterra), on va trobar un d’aquests blocs, que la marea havia arrossegat a la sorra.

Encuriosida per la troballa, va començar a investigar sobre els orígens de les peces, creant un pàgina de Facebook, anomenada “Tjipetir Mistery”, per relatar els avenços de la seva investigació, les hipòtesis que explorava, recopilar imatges i recollir testimonis d’altres persones que també s’havien creuat amb els misteriosos blocs de “Tjipetir”.

Les seves investigacions es van encaminar en tres direccions bàsiques:

1. Una primera i elemental, com era conèixer el tipus de material del que estaven conformats els blocs.
2. Una segona orientada en esbrinar l’origen i significat de la paraula “Tjipetir”.
3. I una tercera, centrada en l’estudi de naufragis produïts a les costes atlàntiques europees succeïts des de principis del segle XX.

L’encaix d’aquestes tres línies, havia de servir per resoldre el misteri.

El primer objectiu de la investigació de Williams va ser l’anàlisi de la composició d’aquets blocs, esbrinant que les peces no eren de cautxú, sinó de gutaperxa, un succedani d’aquest material provinent d’arbres del gènere Palàquium originaris de de la Península Malaia, Indonèsia, Borneo, Timor, Java i Papua, i que fins a mitjan segle XX va ser usat per aïllar cables telegràfics al llit marí.

 La segona línia de recerca, era conèixer l’origen de la paraula “Tjipetir”, resultant ser el nom d’una plantació de cautxú a Java Occidental, Indonèsia, que va estar operativa entre finals del segle XIX i principis del XX.

 

Una vegada encaixada aquestes dues peces del trencaclosques del misteri, calia esbrinar com aquests blocs havien arribat a la costa atlàntica europea. Per tant, la cerca es reduïa a naufragis de mercants que transportessin aquest material provinent de la plantació de Tjipetir, i en un radi temporal lligat a l’existència d’aquesta explotació.

Després d’una “suposada” exhaustiva investigació, va descobrir que el transatlàntic japonès Miyazaki Maru, havia estat transportant blocs de la plantació de Tjipetir duran la segona dècada del segle XX.

Miyazaki Maru

 

Està documentat que aquest vaixell va ser enfonsat a la Primera Guerra Mundial, el 31 de maig de 1917, durant un viatge de Yokohama a Londres pel submarí alemany O-88 , a 150 milles (240 quilòmetres) a l’oest de les illes de Scilly, un arxipèlag a l’extrem sud-oest de la península de Cornualles, Anglaterra.

Wiliams afirma que els misteriosos blocs procedeixen d’aquest vaixell japonès enfonsat i que han escapat del mateix, quan una empresa especialitzada en tasques de rescat, ha intentat recuperar el seu carregament.

Segons manifestacions efectuades a la BBC, per Alison Kentuck, funcionària del Govern britànic que dirigeix l’organització “Receiver of Wreck”, agencia que administra la legislació  de naufragis i salvament dins de les aigües territorials del Regne Unit, reconeix que les investigacions que han realitzat al respecte, apunten al naufragi del Miyazaki Maru com l’origen del blocs, malgrat que no ho han pogut confirmar-ho, essent la principal hipòtesi que sospesen. Tampoc ha confirmat les afirmacions de T. Wiliams respecte a que una empresa especialitzada en rescats de naufragis hagi intentat recuperar la carga.

Foto, Cornish Guardian.

Relatada la història, em venen dues reflexions al respecte i connectades entre sí, algú de vosaltres hagués iniciat una investigació en trobar una d’aquestes peces, o simplement hagués pensat que és una deixa més d’aquesta lacra de la contaminació marina?

L’altra reflexió és si aquesta noticia, malgrat siguin real les troballes dels blogs, sigui una campanya de màrqueting per promocionar un llibre o un documental, tenint en compte la professió de Wiliams, i que el misteri hagi estat resolt d’una manera menys mediàtica.

 

Com sempre a la Brúixola de Milevski, vosaltres teniu l’ultima paraula, deixeu els vostres comentaris.

 

Milevski

 

S’HA ACABAT EL MISTERI DE LA IDENTITAT DE JACK L’ESBUDELLADOR?

Cada any es publiquen varis llibres o sorgeixen recurrentment articles als diaris on s’afirma haver-ne descobert la definitiva identitat del ja, mític Jack l’Esbudellador, el famós i sinistre assassí de  prostitutes que va horroritzà el londinenc barri de Whitechapel, el més  marginal de la seva època, pels cinc assassinats  esdevinguts entre l’agost  i el novembre de 1888.

La seva llegenda s’ha magnificat, perquè mai Scotland Yard ha pogut descobrir la identitat  i els motius  del que fou el primer assassí en sèrie mediàtic de la història moderna; homicida de cinc prostitutes londinenques, Mary Ann Nichols (31 d’agost), Annie Chapman (8 de setembre), Elizabeth Stride (30 de setembre), Catherine Eddowes (30 de setembre) i Mary Jane Kelly (9 de novembre).

Aquesta macabra història de la crònica negra, roman a l’imaginari col·lectiu perquè els assassinats  van coincidí en el temps amb l’expansionisme de la  premsa sensacionalista groga britànica.

No és menys cert què, durant 126 anys ha estat captivador pels amants dels enigmes i els criminòlegs el desxifrar la identitat d’aquest cèlebre assassí.

Fa un dies ha sorgit als diaris una noticia què, fins hi tot ha tingut una immensa viralització a les xarxes socials, on s’afirma  haver-se desvetllat el secret de  Whitechapel, amagat durant més d’un segle, posant-li nom a Jack l’Esbudellador.

A l’article què, és el reclam d’un nou llibre al respecte (“Naming Jack the Ripper”), està basat en la teoria de l’autor, el britànic Russell Edwards, on s’assegura que l’Esbudellador era un immigrant polonès anomenat Aaron Kominski, després de analitzar el semen trobat en una peça de tela que pertanyia a Catherin Eddowes, la quarta víctima de l’Esbudellador.

Cal assenyalar que el perruquer polonès Aaron Kominski havia estat un dels sospitosos que Scotland Yard havia interrogat mentre s’investigaven els crims a l’any 1888, però exculpat per falta de proves, tot i que un testimoni el va situar a l’escenari d’un dels crims. Recordem que el sospitós va morir  al 1919  per gangrena  a un centre psiquiàtric on es trobava internat  pels seus  trasbalsos mentals.

La història de la teoria del llibre d’Edwards comença amb l’adquisició al 2007 a una subhasta, d’un xal pertanyent a  la quarta víctima,  Catherin Eddowes, que suposadament hauria recollit el sergent de la Policia londinenca Amos Simpson; i que culmina amb l’anàlisi genètic de l’ADN de les restes biològiques trobades, efectuat  pel professor de biologia molecular de la universitat John Moore de Liverpool, Jari Louhelainen.

Segons declaracions del professor Louhelainen al diari britànic Daily Mail, aquest afirma que va aconseguir posar-se en contacte amb una descendent britànica de la germana de Kosminski, amb la qual compartia ADN mitocondrial, i on la primera mostra va demostrar una coincidència del 99,2% i la segona va certificar el 100%.

Els ja habituals seguidors de LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI, sabeu que l’estil del blog, tracta de ser alternatiu i gens tendenciós, per això us recordaré una altra teoria de fa dotze anys, tant creïble i científica com l’anterior.

Al 2002 l’escriptora Patricia Cornwell, cèlebre per les seves novel·les de misteri, va invertir quatre milions de dòlars i mesos de treball en una investigació en la qual per primera vegada s’utilitzaren proves d’ADN, amb un resultat que, segons ella no deixa dubtes, afirmant que el pintor britànic Walter Richard Sickert va ser l’autor dels crims.

A diferencia d’Edwards, aquesta es va llençar  de ple en una persecució del sospitós que li va semblar més versemblant, que fou Sickert;  comprant trenta pintures i una taula de l’artista per esmicolar-les a la recerca de proves.

Va contractar forenses per analitzar possibles rastres d’ADN en la correspondència que la policia victoriana va rebre de persones que deien ser l’Esbudellador, i va contactar amb els familiars vius del pintor.

 Desprès de sonats fracassos va poder constatar l’ADN d’aquest amb un de trobat  en una de les cartes, però el forense que va realitzar les anàlisis, va considerar que es tractava d’una casualitat, la coincidència del ADN trobat, amb el del pintor britànic, ja que només havia pogut aïllar unes poques baules de la cadena cromosomàtica.

És conegut que el fill il·legítim Walter Richard Sickert, abans de morir el 1990,va afirmar que l’artista era l’autèntic assassí, una teoria més.

Els ja habituals de LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI, sabeu que l’estil del blog tracta de ser alternatiu  i com veieu, es pot trobar nombrosa bibliografia al respecte,  són molts els investigadors han seguit la pista d’aquest assassí,  existint diverses teories i suposicions i molts indicis, però mai no s’ha descobert la identitat de l’assassí, però si bé el llibre de Russell Edwards ofereix sens dubte una proba evident per a la reflexió, crec poc probable que posi fi a les incomptables especulacions sobre els crims de Whitechaple.

És per això que us vull deixar la meva teoria respecte d’aquesta darrera proposta, ni millor ni pitjor, una perspectiva més.

Que les mostres biològiques determinen que l’ADN trobat en una peça de roba pertanyent a unes de les víctimes, Catherin Eddowes, no proba  que Aaron Kominski fos el famós Jack l’Esbudellador, ni l’assassí d’aquesta, perquè estem parlant que les víctimes eren prostitutes i  l’únic que prova es que va ser  client d’aquesta, i es conegut que en aquesta època la higiene no era una prioritat, i menys en aquells ambients, per tant,  no necessàriament el vincularien  amb l’assassinat.

Perquè fos definitiu caldria tenir les mateixes proves biològiques a la resta de víctimes, per tant, no és pot afirmar de forma inequívoca que Kominski sigui el veritable assassí, el qual té tantes possibilitats de ser-ho com no ser ho…

Milevski

 

 

HISTORIES DE LA FRANÇA SECRETA

Al post d’avui tractaré  d’un llibre referit a un dels grans temes del misteri de la França secreta,  el poble de l’Abat Saunière, Rennes  Le-Château.

 Els aficionats al món dels misteris i els enigmes coneixereu aquest llogaret per les teories del Sant Grial, la descendència oculta de Maria Magdalena o Les Dossiers Secrets del Priorat  de Sió,  exposades per  M. Baigent, R. Leich i H. Lincon  en el seu bet seller  “L’Enigma Sagrat”; i d’altres el coneixereu per les referencies del llibre de Dan Brown “El codi Da Vinci”.

Però avui us parlaré d’un llibre que té per objectiu desmantellar el complex mecanisme de la historia que s’ha  construït al voltant d’un home i un lloc desconcertant,  intentant destruir els falsos mites profundament arrelats, tractant de revelar el veritable fons del misteri, tot seguint les pistes curiosament descurades fins ara.

El llibre s’anomena “Rennes Le-Château et l’énigme de l’or maudit” de Jean Markale, publicat al 1986 per Éditions Pygmalion/Gérard Watelet, París.

Crec necessari fer una petita introducció sobre qui és l’autor:

Jean Markale (23 de maig de 1928, París – 23 de novembre de 2008, Auray) va ser el pseudònim del polígraf francès Jean Bertrand. Fou professor universitari de Filosofia i Lletres, conegut sobretot pels seus llibres sobre la civilització cèltica i el cicle artúric.

Markale  ens ofereix una teoria menys mediàtica i més factible del secret de l’Abat Saunière, parla de la troballa de part de l’or amagat pels visigots a les contrades, però com sempre a LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI no descobriré res més del llibre  i deixaré a les vostres mans la lectura del mateix.

Milevski

 

LLIBRES DE MISTERIS

El post d’avui  està dedicat als llibres de misteris, temàtica que serà recurrent al blog.

No vull adoctrinar sobre llibres, ni afirmar com alguns,  “els no sé quants llibres de misteris imprescindibles”, i fins hi tot alguns no seran de màxima actualitat, només vull suggerir, com és l’estil de  LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI.

La literatura de temàtica misteriosa  posseeix   una seducció especial, diferent i inexplicable, màxim quan l’ésser humà ha viscut des dels albors de la seva gènesi lligat al misteri, plasmant-lo mitjançant les creences o l’art i on la realitat i els mites es barrejant.

Cal dir que la literatura de misteri abraça moltes formes  i generes, gairebé inqualificables, per tant, no gosaré a catalogar-los.

Us deixo una sèrie de propostes, de diferents estils i interessos:

 ∗ El país de jamás lo creerás

      (Norman Messenger)

Resenya de l’editor:

El dia que Norman Messenger descrubrí el País de mai ho creuràs, es trobava en la seva barca gandulejant plàcidament sobre les aigües. I llavors, de sobte, allà estava: una illa en la que mai havia reparat abans. Havia d’explorar i descriure aquell lloc, i alguna cosa li deia que havia de fer-ho com més aviat possible … La imaginació ens permet sortir de la nostra rutina diària, eliminar les idees preconcebudes i descobrir llocs màgics. La divertida i enginyosa illa de Norman Messenger, els seus enigmes visuals i les seves precioses il·lustracions ens obren els ulls i la ment, permetent-nos veure i pensar de manera diferent. Amb una mica d’imaginació el món pot convertir-se en un lloc completament diferent …

 ∗ L’enigma sagrat

     (Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln)

Segons es pot llegir en la contraportada:

Jesús no va morir en la creu. Es va casar amb Magdalena i la seva descendència perdua fins als nostres dies. Aquestes sorprenents revelacions i moltes altres relacionades amb temes com l’Evangelio, els templarios i el Grial són algunes de les revolucionàries conclusions d’aquesta polèmica obra. En les seves pàgines, els investigadors Lincoln, Baigent i Leigh plasmen els resultats d’anys d’àrdua labor d’investigació. Pergaminos xifrats, societats secretes, cavallers templarios i històries sobre herejes cátaros i un antic linaje real francès, dibuixen una nova versió de l’origen del cristianismo i la identitat tant del propi Jesucrist com dels seus descendents. L’enigma sagrat és un destacat bestseller internacional i, com bé diu l’investigador Juan G. Atienza en el prólogo a aquesta edició, obre la porta perquè trepitgem sense por les lloses d’un secret de segles, el Secret per excel·lència d’aquesta que cridem la civilització occidental.

  ∗ El primer heroi

      (Martí Gironell)

Ressenya del seu prologuista, el arqueòleg Eudald Carbonell:

Una aventura fundacional plena de reptes i amenaces, en la qual el lector descobrirà un món nou i fascinant. Una epopeia magistralment documentada que ens connecta amb les nostres arrels més autèntiques a través d’una terra i un temps verge i salvatge. Un periple vívid i tangible cap als inicis de la Humanitat. L’origen comença ara.

Fa més de cinc mil anys, un home va ser capaç d’anar més enllà de la seva pròpia terra. Ynatsé és escollit pels déus per protegir el seu poblat i trobar el remei a un mal que assola la seva comunitat, el Clan dels Cavalls. En la lluita per acomplir els designis divins, i superant els propis límits i fronteres, Ynatsé s’embarcarà en un viatge èpic,  dominat per l’impuls interior i la força del seu poble. 

 ∗ Perdidos en el Everest: en busca de Mallory e Irving

     (Peter First Brooks)

Narra l’emocionant troballa de les restes dels llegendaris Mallory i Irvine realitzada per una expedició de la BBC 75 anys després de la seva desaparició a l’Everest,  intentant documentar un dels misteris més importants en l’himalayisme…, si Mallory e Irving foren els primers en trepitjar l’Everest a l’any 1924.

Un llibre que us descobrirà com era el alpinisme als anys vint i trenta del segle passat, afegint una mica de llum a un dels misteris més famosos del món de l’alpinisme.

 ∗ Guia fantàstica de Catalunya

      (Josep Guijarro)

Ressenya de l’editor:

On la realitat i els mites es troben. Sembla que el mític Sant Greal podria estar en algun indret de la geografia catalana. Aquí van ser perseguits els càtars i els templers. I els maçons han dut a terme les seves pràctiques secretes. Només a l’Empordà s’han catalogat 114 dòlmens amb més de 6.000 anys d’antiguitat. Hi ha testimonis i documents històrics sobre extraterrestres, fantasmes, homes fluorescents i tota mena d’éssers de llegenda: fades, follets i també dracs, gegants i vampirs. Què hi ha de cert en aquests relats? Són fruit de la imaginació popular o existeixen vestigis de la seva existència? De la memòria dels pobles de Catalunya Josep Guijarro ha rescatat els misteris que encara romanen vius, les seves llegendes, els enigmes històrics i els fenòmens religiosos que, a la llum del coneixement científic, adquireixen noves interpretacions sobretot pel que fa a les aparicions fantasmals, els ovnis o els fenòmens paranormals. Aparicions fantasmals, ovnis o fenòmens paranormals, la Catalunya on els mites, les llegendes urbanes i la realitat es troben.

Com sempre, vosaltres teniu l’última paraula.

Milevski

 

 

 

 

FOTOS DE FANTASMES A LONDRES?

Tower Bridge c.1920 + 2014 -® Museum of London

Algú ha captat fantasmes del passat a Londres en una de les seves fotografies? Parlarem de parapsicologia?

No, malgrat ho sembli no parlarem del paranormal, sinó de tecnologies 2.0. Avui us deixem un post, d’una aplicació per telèfons intel·ligents anomenada  Streetmuseum 2.0.

Streetmuseum 2.0 és una aplicació gratuïta  creada pel Museo d’Art de Londres que dóna una perspectiva única de l’antic i el nou de Londres, on es juxtaposen fotografies històriques de la capital amb aquelles que l’usuari està mirant amb el seu telèfon intel·ligent.

L’aplicació guia als usuaris a llocs  de Londres, on més de 200 imatges de la capital, revelen les històries ocultes de la ciutat  a través del Museu d’Art de Londres i d’altres col·leccions fotogràfiques.

L’aplicació permet als usuaris seleccionar una destinació des del planell de Londres o l’ús de Geo-tagging i Google Maps per localitzar la seva ubicació, un cop allà, fent clic al botó “Vista 3D” l’aplicació reconeix la ubicació i juxtaposa la visió del nostre mòbil   amb la fotografia històrica fent un cop d’ull a com es veia el passat (les imatges cobreixen gairebé tots districtes de Londres).

Us deixo més fotos de fantasmes:

Covent Garden . ® Museum of London

Queen Victoria. ® Museum of London

London Bridget Station .® Museum of London

Piccadilly Circus. ® Museum of London

Milevski

 

SOCOTRA, L’ILLA DELS GENIS…L’ILLA DE LA FELICITAT

Google Image

“Si no hi vas, no arribes. Si no comences, no acabes. Si no ets, no hi ets. Si no somies, no crees. Si no sents, no vius.”

 

 

En el post d’avui realitzaré una petita miscel·lània eclèctica   entre literatura i viatge, i per això l’encapçalament  del post, en part coincident amb el títol del darrer llibre de Jordi Esteva, “SOCOTRA, LA ISLA DE LOS GENIOS”

Jordi Esteva és un escriptor i fotògraf,  un apassionat de les cultures orientals i africanes a les quals ha dedicat la major part del seu treball periodístic i fotogràfic, però més enllà de la seva besant professional, el podríem definir com un viatger, que a l’estil d’abans, explica els seus viatges, mitjançant llibres en la seva accepció més clàssica. Per això afirma sovint, “Busco mons perduts, i mons que s’extingeixen”.

Photograph by Mark W. Moffett

El llibre descobreix al lector una illa exòtica i remota a l’Índic, mostrant-la com un indret màgic que hem de preservar, on llurs habitants foren considerats per Marco Polo, com els mags i nigromants més poderosos del món, per la seva capacitat de variar els vents i provocar tempestes.

El nom de Socotra deriva del sànscrit Dvipa Sukhadhara, que es podria traduir com illa de la felicitat,  posant de manifest la veritable característica de la contrada amb aquesta substantivació, podent-se afegir ben poc. També és coneguda com la illa encantada o com el títol del llibre, la illa del genis.

Socotra és la illa principal d’un petit arxipèlag format per quatre illes a l’oceà Índic, que es troba localitzada  enfront de les costes de la Banya d’Àfrica, a 250 km a l’est del cap Guardafui i  a uns 350 km al sud-est de les costes del Iemen, país al qual pertany malgrat la seva proximitat a Somàlia.

L’illa principal,  té una extensió de 130 quilòmetres d’amplada per 35  de nord a sud, essent un d’aquests racons únics del planeta, forjat i cisellat pel seu  aïllament de la resta del món i per un  més que peculiar  clima tropical desèrtic, generant una biodiversitat única al planeta, amb espècies endèmiques que conformen un petit  micro-univers únic i particular, amb una estranya flora i fauna que no existeix en cap altre lloc de la Terra.  Raó per la qual, a l’any 2008, Socotra va ser inscrita en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Photograph by Mark W. Moffett

Alguns, la situen com l’illa perduda de Simbad, el famós viatger inclòs en els relats de “Les mil i una nit”, d’altres  afirmen que, fou envaïda  per les tropes d’Alexandre el Magne aconsellat pel seu preceptor Aristòtil, perquè en ella hi havia gran quantitat de “l’àloe sucotrino”, tan apreciat pels grecs per curar les ferides de guerra dels seus soldats.

 En Socotra també si troba l’arbre de la sang del drac, en forma de bolet gegant, de saba vermella semblant a la sang, que van utilitzar tant els gladiadors del Coliseu per empastifar els seus cossos, o els lutiers de Cremona per donar la pinzellada de color als seus Stradivarius, o indret d’abastiment del preuat encens per l’embalsamament  de les mòmies egípcies.

Aquesta illa envoltada per boires perpetues, temuda i somiada, enclavament de viatgers, africans, perses, egipcis, àrabs, grecs, romans, indis… i com no pirates; on els seus habitants segueixen parlant la llengua de la Reina de Saba, terra on creixen els arbres de la mirra i l’encens,  morada de l’au Fènix (aquell coneix les paraules màgiques, pot invocar l’au i viatjar sobre el seu llom per sortir de l’illa), en definitiva un mon fantàstic i perdut que cal preservar.

Photograph by Mark W. Moffett

El llibre de Jordi Esteva esta dirigit a aquells que tenen el gen del viatger, traslladant al lector a un viatge mític i oníric, fent-li somiar amb les seves pròpies emocions, provocant la sensació d’haver-lo viscut en primera persona.

L’autor  rememora  un apassionant viatge espiritual a les muntanyes de l’interior de Socotra acompanyat pel nét de l’últim sultà d’Aden i uns camellers; on aquests, en el seu periple i al voltant d’un foc, expliquen les fabuloses llegendes de makoles (bruixots), djins (genis), aus fabuloses i plantes màgiques.

Com sempre a LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI, deixo  en les vostres mans la descoberta del llibre i La Illa de la Felicitat.

Milevski

 

EL “MEME” TRANSMISSIÓ CULTURAL O “SPAM”?

 

 

Castel House Island Dublín?

 

 

 

La xarxa ha esdevingut un mitjà per la divulgació massiva, fins hi tot consolidant-se com un mitjà de transmissió cultural.

Aquesta divulgació ha  generat un  fenomen anomenat “meme”, neologisme  utilitzat en el món d’Internet per descriure la transmissió  de forma massiva de conceptes i idees  mitjançant internet (correus electrònics, xarxes socials, blocs, o d’altres serveis). “Meme”  com ja he dit es un neologisme encunyat per Richard Dawkins a la seva obra “The Selfish Gene”.

A hores d’ara us preguntareu que faig parlant d’aquest teme al bloc, evidentment no entraré en  la qüestió de com es desenvolupen i transmeten aquests fluxos d’idees, ni  per  quina raó s’apoderen ràpidament d’àmplies capes de la població, simplement us vull  plantejar una reflexió, a propòsit d’un “meme” que em va arribar referent a la temàtica viatgera i molt viralitzat a les xarxes:

El  “meme” transmissió cultural o “spam”?

Corria per la xarxa una foto d’un castell com atractiu en les visites a la verda Irlanda,  el “Castle Island House”, aixecat en un illot davant la ciutat de Dublin.

El primer flash, ja fou d’estranyesa, normalment els castells irlandesos tenen un caire defensiu i han estat malmesos per les diferents guerres irlandeses; i el que apareix a la instantània  s’assemblava més a un palauet de la Barcelona Modernista que no a una fortalesa i fins hi tot, el paisatge no s’assemblava en res a la costa irlandesa.

 Per tant, era qüestió de documentar-se al respecte, constatant que no existia a Irlanda cap castell amb aquesta denominació;  vaig descubrir rapidament  a la xarxa que era un fotomuntatge, i que com bon “meme” havia evolucionat amb el temps… Era la juxtaposició de dues imatges,  obtenint un impactant i imaginari indret.

El muntatge gràfic esta conformat per dos clàssiques imatges, fins hi tot icones de les fotografies de viatges , i equidistants en més de 9.000 kilòmetres; per un costat  la famosa platja tailandesa de Khao Phing Kan i  per un altre el conegut Castell de Lichtenstein  en Baden-Württemberg, Alemania.

Platja de Khao Phing Kan (Tailandia). Wikipedia

Castell de Lichtenstein en Baden-Württemberg, Alemania. Wikipedia

El resultat, l’indret de mai ho creuràs.

Castel House Island Dublín?

Un “meme” pot condicionar el vostre viatge?

Per tant viatgers finalitzo dexant-vos la reflexió del títol del post:

El  “meme” transmissió cultural o “spam”?

Milevski

 

LA VILA DEL SIS… ALLÒ QUE AMAGA LA BOIRA DE LA MUSSARA

“Allò que tothom sap i que ningú en parla, allò que la boira amaga, allò que  hi jau, el secret que tresoreja  la Mussara… la terra no m’agrada”

 (Milevski)

 

Per la gran majoria, una sortida a La Mussara representa una escapada captivadora per la bellesa i encant dels seus paratges, ja sigui, practicant el senderisme, l’escalada, el barranquisme o gaudint de rutes per la Serra de Montsant i les Muntanyes de Prades, tot fruint de les infinites possibilitats que ofereix aquesta contrada, per qualsevol perfil de viatger.

Però per uns altres,  el seu atractiu radicarà en el misteri i la llegenda que l’embolcalla… Els ja habituals d’aquets blog, ja sabeu que sempre  us vull oferir quelcom més, i resseguint l’estela del misteri,  us proposo una sortida a un dels llocs sibil·lítics  per excel·lència de la Catalunya misteriosa… el despoblat de la Mussara.

Com sempre a LA BRÚIXOLA DE MILEVSKI,   el com i  la manera arribar-hi, es deixa a les mans del viatger.

Les incomptables llegendes i els creixents mites que emanen de l’indret, captiven com destí predilecte dels  viatgers  amants de l’enigma i el misteri, i com no, d’aquells més avesats en els temes parapsicològics.

Foto cortesía Emilia Estivill

Allò que tothom sap i que ningú en parla, allò que la boira amaga, allò que hi jau,  el secret que tresoreja  La Mussara… la VILA DEL 6, una porta a una dimensió paral·lela… la terra no m’agrada.

A hores d’ara us preguntareu que és la Mussara? Doncs, és un poble abandonat de la província de Tarragona pertanyent  al terme municipal de Vilaplana, que es troba a les Muntanyes de Prades, dins la serra del Puigpelat  a 990 m d’alçada, assentat en una esplanada a tocar  del cingle de les Airasses; essent un  mirador privilegiat  des del qual es gaudeix d’una vista sense precedents del Camp de Tarragona i amb l’horitzó de la mar  Mediterrània com teló de fons.

Teories tenim de totes les menes i pelatges,  que volen explicar els fenòmens paranormals que s’esdevenen  en el temps a La Mussara, com maledicció, bruixeria, rituals de màgia negra, portes a dimensions paral·leles, geomància, desaparicions inexplicables, segrestos i sacrificis de sectes, adduccions, OVNIS, alteracions magnètiques i d’altres.

Dit això, crec  necessari fer una breu ressenya de l’historia de l’indret, ja que al meu entendre és clau per explicar els seus mites, misteris i llegendes, que al voltant del mateix s’expliquen a la xarxa i amb l’objectiu defugir de les explicacions típiques i tòpiques que tothom transcriu fil per randa al respecte, traslladant-vos una versió inèdita fins ara.

Primer de tot, ressenyar que el poble va quedar abandonat a la dècada dels cinquanta del passat segle XX, però la seva decadència es va iniciar als anys vint, degut (segons les explicacions convencionals) a les dures condicions de vida del municipi, un terreny poc fértil  amb escassetat d’aigua, difícils comunicacions, una alçada propera als mil metres amb hiverns freds i nevats, així  com la manca permanent d’un metge, provocaren l’èxode dels seus habitants cap el Baix Camp de Tarragona.

Cal assenyalar que el primer document escrit que s´ha trobat, on s’anomena La Mussara, és un document enviat  pel Rei d’Aragó Alfons I  a l’arquebisbe de Tarragona  Guillem de Torroja, datat a l’any 1173.

Però la gènesis  del poble  s’originà per l’assentament d’un campament militar sarraí, donades les privilegiades  característiques de l’indret, com   mirador estratègic  del Camp de Tarragona. La Mussara, la Febró, l’Aleixar, l’Arbolí, Albarca i d’altres indrets de les rodalies de Prades, formaren part de l’antic Valiat sarraí de Siurana, i és aquí on jau l’origen del misteri de la Mussara.

La seva toponímia aràbiga ens dona una primera pista, la Mussara deriva del vocable àrab, “al-musárat”, forma substantivada del verb “asára”, podent-se traduir com lloc de partença o sortida.

És sabut que els sarraïns portaren la màgia i amb ella, els Djinn del desert (diables a la mitologia musulmana), el quals crearen la porta d’entrada a la Vila del Sis,  aprofitant la gran força tel·lúrica de l’indret, en ser invocats per mitjans màgics a la dimensió primària.

Sembla ser que la Vila del Sis és la morada dels Djinn, la qual  es troba en un pla intern o dimensió paral·lela, i és considerada l’avantsala dels inferns. Aquesta posseeix diferents portes dimensionals; i una d’elles suposadament,  és troba a la Mussara… Allò que tothom sap i que ningú en parla, allò que la boira amaga, allò que hi jau,  el secret que tresoreja  la Mussara…lloc de partida, la terra no m’agrada.

Segons expliquen, a pocs metres del poble hi ha un mas al costat del qual, es diu que hi ha una pedra de grans dimensions que no cal trepitjar, ja que alvoltant de la mateixa oscil.la i fluctua una  porta dimensional de trasllat (“al-musárat”) a la Vila del Sis.

Ningú ho sap explicar o pot ser sí…, i l’explicació és, allò  que tothom sap i que ningú en vol parlar, però sigui com sigui, una vegada s’ha estat a l’indret, aquest no deixa indiferent a ningú i  genera un estrany vincle que  crida a tornar-hi; i sempre que s’hi torna et rep  sobtadament, la boirina baixa mussarenca, penetrant, densa  i freda,  que jau i ho embolcalla tot,  provocant una inexorable atracció al seu epicentre…

“Mare, si marit em dau,

No me’l deu de La Mussara,

Que la boira sempre hi jau

I la terra no me agrada.

Mare, badejo, badejo,

que la tonyina va cara;

les xiques de la Mussara

no es poden casar per ara.”

 (Imaginari col·lectiu)

Realitat o ficció, mai ho sabràs viatger, si no hi vas…

La boira sempre hi jau.

Milevski

 

UNA CAFETERIA POC RECOMANABLE